estiu al desert

A mida que ens acostam més al desert d´Atacama (el 2n més àrid del Món!), el sol és cada vegada més furiós. A partir de mig matí ens hem de tapar de dalt abaix per protegir la pell malgrat això impliqui passar més calor. Ara entenem, perfectement, costums de segons quins països. Està clar, és una simple qüestió de supèrvivència i el cos molt savi, sap que és millor passar un poquiu més de calor que cremarse. Així i tot, mans, peus, cos i un trocet dels ditets, contrasten amb la seva blancor front cames i braços que ja presenten to similar als centroamericans…
La sort és que al vespre, la temperatura baixa (i molt) i et facilita el descans.
Ens anam acostumant a prescindir dels campings que, aquí a Xile, surten bastan cars (en proporció) perque es paga per ocupació de parcel.les i no per persones; si fossim família nombrosa sortiria més a compte…
Una vegada acabada la jornada, intentam evitar les grans poblacions per instal·lar-nos i ens ajudam de l´hospitalitat de la gent rural que no dubte en oferir-nos un lloc per montar “ca nostra” (que aquí es diu “carpa”); ens donen aigua (molt apreciada i escasa i més que ben arribad) i inclús alguna cosa per menjar.
No ens falten les interessants converses amb tot tipus de gent; des de carabineros, pescadors, camioners, miners,… Des de gent gran fins a nins petits que s´estranyen quan escolten aquest accent tan rar.
No passam desapercebuts i la reacció, de tota la gent, és d´admiració, curiositat i sobretot apropament.
De moment no hem topat ningu viatjant com nosaltres i es que el desert, en bicicleta, en plè estiu, deu ser cosa de locos…
Sembla que ja començam a domesticar els carretons!!! no es tasca fàcil!